El padró és un tràmit. Però també pot ser una frontera. Què passa quan un tràmit administratiu condiciona l’accés a drets i serveis?
El nostre codirector, Lluís Puigdemont, aborda aquesta qüestió en un article publicat al Diari de Girona.
Us convidem a llegir-lo i assistir a la jornada ‘El padró: registre de població per a la cohesió social als municipis’, organitzada per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i la Coordinadora d’ONG Solidàries, i que es farà el proper 2 d’octubre, de 10h a 13:30h al Centre Cívic Sant Narcís de Girona.
Llegix l’article sencer aquí:
Per què el padró s’ha convertit en una frontera administrativa que exclou a bona part de la ciutadania?
Curiosament a alguns municipis ja no els fa vergonya constar a les llistes de poblacions que cada vegada restringeixen més l’accés al seu padró, acostant-se així a posicionaments més pròxims a l’extrema dreta. Any rere any, des de les eleccions municipals del 2023, estem veient com hi ha un evident augment de les traves per accedir al padró, amb conseqüències socials, econòmiques i polítiques que això comporta. I el color polític no hi té res a veure. Només per un grapat de vots, s’està limitant un dret i una obligació que tenim tota la ciutadania, amb la qual cosa, s’obvia el principi d’igualtat, essència de tota societat democràtica.
Des de fa uns anys, les entitats del Tercer Sector Social, agrupades sota el paraigua d’ECAS i la Xarxa d’entitats pel padró, hem alertat d’aquesta realitat i els seus efectes negatius. I hem anat formulant una sèrie de recomanacions sobre el padró, veient com se’n dificultava l’accés sobretot a la població més vulnerable, sense tenir en consideració que és una obligació legal de l’ajuntament i la persona, i que el padró una eina imprescindible perquè els municipis coneguin la seva població real. Aquest treball conjunt s’han concretat en dos documents clau: el Decàleg per garantir l’accés al padró de totes les persones que resideixen als municipis de Catalunya (juny de 2024), adreçat als responsables municipals, i el Pacte pel Padró del Parlament de Catalunya (juny de 2025), amb el suport de bona part de l’arc parlamentari.
Per denunciar aquesta vulneració, aquest juliol, ECAS ha presentat un nou informe L’empadronament a Catalunya: traves administratives en el compliment d’una obligació legal. Informe que alerta que almenys 60 municipis (representen el 62,8% de la població catalana – 5,1M de persones) continuen sense empadronar a tothom que hi viu. Malgrat, insisteixo, ser una obligació que implica tant a qualsevol ciutadà com als responsables institucionals del municipi. Dificultar l’accés al dret d’empadronar-se i a ser empadronat, comporta el risc de convertir aquest tràmit administratiu en un privilegi, si ja no ho és.
Davant aquesta reculada que l’informe ha detectat ens preguntem:
Des de diferents instàncies –patronal, sindicats, món sanitari i educatiu, tercer sector… administració local…– es diu que els pressupostos de la Generalitat estan mal dimensionats per una població actual de 8.210.710 habitants (IDESCAT, 1/01/2026) per poder oferir els serveis necessaris per competència o delegació de totes les administracions catalanes.
Llavors, com és que hi ha reticències a disposar d’un padró real que reculli, reflecteixi i faci aflorar el nombre real d’habitants, sense discriminar ningú, si reconèixer qui viu en el seu municipi permet a l’administració local planificar adequadament els serveis públics que ha de gestionar?
No tenir en compte el nombre real de persones que viuen en un municipi provoca que la qualitat dels serveis se’n ressenti per no disposar del finançament necessari per gestionar correctament el serveis que governen i administren. És això el que els ajuntaments volen?
La realitat ens diu que actualment hi ha persones treballadores amb ingressos, però que no els son suficients per afrontar els preus abusius dels lloguers. La mateixa realitat ens diu que cal compartir habitatge, per assumir el cost sobredimensionat dels preus dels habitatges, si es vol un sostre. I aquesta realitat també diu que no sempre es fàcil poder empadronar-se i que cal recórrer a buscar solucions “imaginatives” si no es compta amb un títol (contracte de lloguer o escriptures) que els permeti constar al padró, ja sigui per què no es té un domicili fix, o bé, perquè cal donar un domicili fictici. L’Administració ha d’evitar aquest desemparament i preveure resoldre i donar resposta a totes aquestes situacions que aboquen a l’exclusió residencial. No podem permetre que la norma d’un municipi superi la llei que la regula. No hauríem de reclamar a l’Administració que apliqui el principi jurídic pro homine que obliga a posar la persona i els seus drets al centre de la interpretació jurídica, és adir, que les administracions interpretin la norma de la manera que afavoreixi l’exercici efectiu del dret a les persones i eviti exclusions injustificades?
El tràmit del padró, quan fins ara era una gestió instantània i no es demanava un temps mínim de residència, s’està convertint en una cursa d’obstacles: preparar la documentació pot ser dispar segons cada municipi (i sovint els requisits documentals semblen obeir a raons arbitràries); haver de demanar cita telemàticament per una data no massa propera, tinguis o no tinguis accés o coneixements informàtics, ja és excloent de per si; la dilatació dels terminis afecta també a la població en general; suportar la verificació tècnica, si qui la duu a terme és la policia local; i haver d’esperar la resolució de la sol·licitud, amb disparitat de criteris diferents a cada poble o la no-aplicació del silenci administratiu positiu un cop superats els tres mesos preceptius de resolució. A l’informe sobre padró d’ECAS d’aquest 2026, es mostra que com, menys homogènia i menys garantista és l’aplicació de la normativa, més severa és la situació d’exclusió residencial. On hem amagat els valors que els garants de la democràcia defensen?
Amb les traves artificials a l’accés al padró les administracions locals estan obviant aplicar correctament tant la Llei 39/2015, d’àmbit estatal, i la Llei 9/2025, d’aplicació a Catalunya. L’essència de les dues lleis comparteixen una mateixa filosofia: l’Administració ha d’estar al servei de les persones i no les persones al servei dels procediments administratius. La transformació digital no pot convertir-se en una barrera per exercir drets.
Comprovem com els responsables polítics estan transformant el padró en un mecanisme d’exclusió, de control polític, de creació de ciutadans de segona condemnats a l’ostracisme més punyent. I des de d’un punt de vista de la igualtat de tracte, de respecte als drets humans i de democràcia, aquesta pràctica és reprovable i l’hem de denunciar. El padró és el reconeixement institucional d’una realitat: que una persona viu en un municipi i forma part de la seva comunitat. Quan aquest reconeixement es dificulta o es nega, el que es posa en qüestió no és només un tràmit administratiu, sinó el principi mateix d’igualtat que sustenta qualsevol democràcia.
Aquesta no és la societat justa, inclusiva i sostenible per la qual treballem les entitats que creiem que un altre món encara és possible.
Lluís Puigdemont i Reverter
Codirector Fundació SERGI entitat membre d’ECAS
(article escurçat publicat el 16/9/2026 al Diari de Girona)
Foto ©ECAS: Acte presentació Informe «L’empadronament a Catalunya: traves administratives en el compliment d’una obligació legal», juliol 2026
