Viure en aquest pis per mi ha sigut l’oportunitat d’una vida nova, una independència, una llar on poder estar tranquil·la.
Abans sempre penjava d’un fil. Cada dia tenia un insult, un cop de porta, no podia estar tranquil·la. El lloc on estàvem no era segur. Ara tanco la porta i sé que estic segura. Deixo entrar i sortir a qui vull.
L’oportunitat d’una vida nova
Els nens tenen i frueixen d’un lloc que els dona tranquil·litat, sobretot el fill gran, que és molt sensible i necessita estabilitat. Abans, patia molt. Encara té por del pare.
El pare encara insulta el fill, el menysprea. No ho diu davant d’ell, però sí que m’ho diu a mi.
Jo construeixo una pantalla que no deixo que em faci mal. Si ve en el meu pis a veure el nen i la nena, si no ho veig clar, el faig fora.
La casa és un escut.
A casa em sento forta
A casa em sento forta. Si ens crida, el faig fora. Em sento segura davant d’ell.
Quan vivíem junts jo era un zero a l’esquerra. No tenia ni veu ni vot. No podia decidir res. Ho vaig normalitzar. Em cridava i assenyalava allò que no feia bé constantment. Tenia l’autoestima sota mínims.
Aquí soc la que mano, la que poso les normes i decideixo. Ara puc pintar i canviar els mobles de lloc, abans no podia. Tot ho decidia ell. Tinc clar que no tornaria amb ell. No confio. Tinc inseguretat amb els homes. Ara estic sola amb els meus fills i no necessito cap home.
On passo més temps és a la meva habitació. És el meu refugi.
** Conversa realitzada amb una dona participant al projecte ‘Dones Supervivents’ durant la tardor 2025. Hem utilitzat un nom fictici per preservar l’anonimat.
La meva habitació és el meu refugi
