TREBALL COMUNITARI I DESENVOLUPAMENT COMUNITARI
Per a nosaltres el treball comunitari es pot resumir en incentivar totes aquelles actituds, coneixements, relacions, institucions… que promou un grup de persones que comparteixen un mateix territori i que els fa créixer de forma global en tant que persones i en tant que comunitat.
A partir d’aquí, alguns dels objectius que ens plantegem a l’hora d’intervenir educativament des d’aquesta perspectiva teòrica són:
- Estimular la participació revitalitzant la base social
- Descentralitzar les funcions i recursos perquè siguin més a prop dels i les ciutadanes
- Contribuir a trobar formes democràtiques per a la resolució de conflictes.
- Respectar la cultura/cultures locals actuant com a contrafort a la tendència de l’administració a tractar uniformement els problemes
- Desacralitzar el caràcter tècnic de la presa de decisions fent-hi participar la població i possibilitar un control més efectiu de la burocràcia
PEDAGOGIA INTERCULTURAL
Per a nosaltres, com diu F. Carbonell, l’educació: “ha de permetre el desenvolupament màxim de les possibilitats psíquiques, culturals i socials de tots i cadascun dels alumnes, l’autonomia personal, la possessió dels coneixements instrumentals necessaris per a poder moure’s en igualtats d’oportunitats en una societat cada cop més tecnificada i l’emergència d’una consciència crítica sobre ell mateix, sobre el seu entorn i sobre la seva coherència i optimització” .
Partint d’aquesta definició, entenem que abordar la diversitat cultural vol dir tenir en compte, entre d’altres coses: els prejudicis existents en certs materials i activitats (p.e.: el joc anomenat moros contra cristians), el xoc entre ritual i festes (p.e.: el Nadal i el Ramadà), els problemes de comunicació ja sigui amb l’educador/a o bé amb els altres iguals per desconeixement de la llengua o bé per desconeixement dels codis, els prejudicis existents en la resta del grup i en l’equip de professionals, etc…
Pel que fa als valors bàsics o principis que han d’inspirar la pràctica educativa, coincidim amb la visió del pedagog F. Carbonell. Alguns d’aquests són:
- Animar, enfortir i estimular un desig pel coneixement i el diàleg amb noves cultures i formes de vida.
- Educar la capacitat d’empatia, de situar-se en el lloc de l’altra, de buscar la coherència interna de qualsevol acte o manifestació d’una altra cultura, en un primer moment incomprensible (sense situar-se en un pla paternalista o excessivament relativista).
- Partir del convenciment de que totes les persones són respectables, encara que no ho siguin totes les idees, o les actuacions d’aquestes persones.
- Fer un esforç per detectar les nostres tendències etnocèntriques, fugint de qualsevol arrogància cultural o prepotència.
- Refusar qualsevol tipus de generalització ètnica, tant aparentment positiva com negativa (els africans, o els filipins, són més o menys simpàtics o treballadors…).
- Desenvolupar un compromís personal en la línia d’una defensa incondicional de la igualtat de drets humans, cívics i polítics i el rebuig cap a qualsevol tipus d’exclusió
Per un altre costat, Dolores Juliano evidencia que la realitat sòciocultural esdevé cada vegada més complexa i que, per tant, cada vegada es fa més necessària la lectura multidimensional dels esdeveniments, processos, etc… Això ens porta directament a la necessitat d’un treball interdisciplinari que ens permeti confeccionar una visió de la realitat la més completa possible, per tal d’encertar en l’elecció de les tècniques i les metodologies que utilitzarem per intervenir. És a dir, es posa de manifest la necessitat de vincular la pràctica a la teoria i la teoria a la pràctica (retroalimentació).
PEDAGOGIA DEL CONFLICTE
La pedagogia del conflicte se centra en trobar estratègies per fer del conflicte i, en especial, de la seva resolució un procés educatiu. Procés educatiu a partir del qual les persones mobilitzaran recursos personals i col•lectius, aprendran noves estratègies per poder interioritzar altres formes de relació, de pensament que els permeti millorar les seves relacions amb l’entorn (humà, institucional, polític, etc.).
Per tal de poder arribar a aquesta nova visió del conflicte i de la seva potencialitat educativa hem de tenir en compte, en primer lloc, que cal aprendre a mirar i comprendre el conflicte. Per fer-ho us proposem un esquema sintètic dels elements a tenir en compte:
- Origen del conflicte
- Fonts del conflicte
- Tipus de conflictes
- Les Creences
- Les Posture
Un cop hem analitzat el conflicte podem passar a proposar estratègies per a la seva resolució.
Per tal de fer una resolució alternativa de conflictes ens centrarem en diferents estratègies: la Negociació, la Conciliació, la Mediació, la Recerca de Dades i l’Arbitratge.
INVESTIGACIÓ- ACCIÓ PARTICIPATIVA
La recerca i la investigació constitueixen una de les bases metodològiques de la Fundació SER.GI des dels seus orígens. En aquest sentit, cadascun dels projectes desenvolupats inclou un treball previ de diagnosi del territori per delimitar les línies d’acció que permetin assolir els objectius fixats pel projecte.
Concretament, optem per desenvolupar una investigació-acció participativa, és a dir, endegar un procés de diagnosi sobre la situació de la comunitat en qüestió, diagnosi en què intervenen persones diverses agents d’aquesta comunitat.
Aquesta diagnosi, doncs, no només se centra en dades estadístiques i sociològiques, sinó que té en compte l’opinió subjectiva i la valoració de persones que tenen o poden tenir un paper per al seu desenvolupament. Inclou aquesta investigació les propostes de cadascuna d’elles per superar els obstacles i necessitats del moment i activar les potencialitats de la comunitat. Aquestes propostes són tractades en grups i s’arriben a consensos de quines seran aquelles que s’aplicaran.
Conseqüentment, aquesta metodologia d’intervenció implica les persones que hi participen i les predisposa per al desenvolupament de les accions. Es tracta, en definitiva, que la diagnosi ja sigui una part pròpia del projecte col•lectiu.
